La gralla
- La gralla seca: sense claus. Té 6 forats +1 digitals, més dos forats de sonoritat a l’extrem inferior, prop de l’obertura o campana.
- La gralla dolça o llarga: amb claus. És més evolucionada tècnicament i per tant amb més possibilitats sonores, pot tenir dues o més claus.
Per la seva sonoritat, acostuma a utilitzar-se en espais oberts, ja sigui sola o també en petites formacions instrumentals, la més freqüent de les quals és la constituïda per dues gralles i un tabal o tambor. La gralla ha estat sempre vinculada a la música popular catalana acompanyant, amb la seva sonoritat característica, molts dels actes festius populars, com ara els balls i les danses tradicionals, ell seguicis i cercaviles. Ara bé, el seu paper més important, és a les celebracions castelleres, juntament amb el tabal. El seu toc és l’eina de comunicació essencial entre els castellers; només a través seu saben com es va succeint les diferents etapes de la construcció del castell.
Segons arxius locals i comarcals, la gralla s’anà implantant progressivament en la societat catalana del segle XIX, i al segle XX visqué algunes etapes de decadència i recuperació. Des dels anys 70 la gralla ha tingut un important ressorgiment pel que fa a la seva presència a la vida festiva catalana amb la recuperació de repertoris que havien quedat gairebé oblidats, la creació de noves músiques i la seva incorporació en noves formacions instrumentals.
Tabal
El tabal o timbal.
En la classificació de Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa del grup de tubulars cilíndrics de dues membranes. En la classificació tradicional, instrument de percussió indeterminat. És un dels instruments de percussió més usats arreu del món, amb notable i singular presència dins el conjunt dels instruments tradicionals catalans (colles de grallers o dolçainers, per exemple). Hom en fa servir de grossos i de petits com a solistes o bé com a acompanyants, segons el lloc i el costum. Pel fet que el seu ús és tan estès, sovint és anomenat, de manera confusa i indistinta, tabal, tambor i, a vegades, tamborí.
El timbal, que és un tambor de doble membrana, pot tenir mides molt diverses, oscil·lant entre 30 i 50 cm. de diàmetre. En la música tradicional acostumen a ser de fusta, les dues membranes es mantenen fixades als extrems del cos de l’instrument pressinant-ne els riscles amb l’ajut de dos cèrcols, lligats l’un amb l’altre amb una corda que, a tal fi, té unes anelles de tensió, de cuir, que permeten aconseguir el so més convenient. El so es produeix en percudir la membrana superior amb dues baquetes. L’instrument sol anar penjat al coll de l’intèrpret, que acostuma a situar-se’l a l’altura de la cintura, la qual cosa li permet fer-lo sonar mentre es desplaça.