La Rumba catalana
L’arrelament de la comunitat gitana a Catalunya ha afavorit l’aparició de tipologies singulars de ball vinculades a les diverses variants musicals que han conreat, relacionades gairebé sempre d’una manera o d’una altra amb la gran família del flamenc i amb els ritmes llatins, sobretot d'orígen cubà. D’aquest fenomen musical –i cultural en general-,se’n poden distingir tres vessants: el flamenc clàssic, la rumba catalana i el garrotín, com també altres balls associats habitualment als gitanos de Lleida.
A grans trets podríem dir que el flamenc que es balla a Catalunya no té unes caracterítiques destacables que el diferenciïn del flamenc que es balla a altres llocs. En canvi, la comunitat gitana catalana ha generat una música singular, única- i amb ella el ball-: la rumba catalana. Es diu que en la rumba, la dimensió musical i ballada són absolutament indisociables. L’escriptor Marcos Ordoñez la defineix com “un pensament alegre que es balla”.
Sobre els seus primers origens podríem parlar principalment de dues teories: entre les comunitats gitanes de Barcelona de la postguerra i a Lleida on la reivindiquen com un ritme ternari anterior ja al segle XIX que, amb el pas del temps, hauria anat mutant i accelerant-se fins arribar a l’actual. En qualsevol cas, la manera de ballar la rumba ha estat determinada pels avatars històrics i socials.
Podem dir que la rumba catalana, en general, és un génere vocal, amb lletres de caràcter alegre i humorístic. L’instrument essencial per acompanyar la veu és la guitarra, tocada sempre amb la tècnica anomenada “ventilador” (rascar les cordes i percudir la caixa). També s’acostuma a acompanyar amb palmes, que poden ser fortes i agudes (palmes clares) o greus i apagades (palmes sordes).
El naixement de la rumba es situa durant els anys d’autarquia de la postguerra, i l’eclosió al final dels cinquanta i bona part dels seixanta, moment en què es balla fins i tot a les sales amb més glamour de la capital catalana. És l’època de cantants com Peret i el Pescadilla. El primer cal destacar que estava molt influït per Elvis, ho podem veure en els seus moviments de pelvis en l’hora d’interpretar. La decaiguda de la rumba catalana es donà durant els anys setanta (tot i que es mantingué entre els gitanos de Gràcia). Al final dels 70 reaparegué amb en Gato Pérez que portava ritmes més salseros i d’altres innovacions. Més tard, els gitanos nord-catalans Gipsy Kings n’han mantingut viu l’alè i han marcat escola entre els gitanos de Perpinyà i altres ciutats properes, com Montpeller o Nimes. Als anys 90 va ser el boom de Los Manolos i el sorgiment dels Ai ai, ai i Sabor de Gràcia (els primers grups de rumba íntegrament en català). Al 1992 s’arribà al gran aparador dels Jocs Olímpics amb "Amics per sempre". I en els anys 2000 grups com la Troba Kung-fu i Gertrudis creenuna onada de rumba que es caracteritza per una incorporació massiva de paios a la rumba, especialment vinculats a l'escena de l'anomenat mestissatge .Cal dir també que formacions de Rock català com Els Pets o Lax’n’Busto han incorporat rumbes al seu repertori, ampliant així el públic que en coneix el ritme i que, d’una manera o d’una altra, la balla.