Flabiol
Anomenat també flabiol, fluviol, fubiol o fobiol a Mallorca, fabiol a Menorca, flaüta a Eivissa.
Segons la classifació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna ( instrument de vent propiament dit) tipus flauta amb conducte d’aire intern. Instrument de de vent-fusta de petites dimensions que consisteix en un tub recte de fusta amb embocadura de bisell, que es toca amb una sola mà i que s’ha emprat des de l’Edat Mitjana associat a un instrument de percussió anomenat tamborí, tambor o tambor de cordes tocat pel mateix instrumentista.
El terme deriva del llatí vulgar flabiolum, alteració de flabulum derivat de flare,bufar.
- En Occità el terme flaujol aparaeix ja al segle XII per anomenar una flauta petita que es toca juntament amb el tamborí. Els models medievals de tres forats s’empren encara en moltes cultures, associats a la dansa i la música popular.
- A Catalunya i a Mallorca, però el flabiol tradicional posseeix un nombre superior de forats, normalment vuit, dels quals habitualment se’n tapen cinc amb la mà esquerra. Aquest flabiol, amb claus afegides, és el que s’empra a la cobla de sardanes,
- A Eivissa, Menorca i els Pirineus usen flabiols amb només tres forats.
A Catalunya, el flabiol tradicional és cilíndric i té vuit forats; és constituït per dues peces d’una longitud total d’uns 20 a 25 cm i un diàmetre interior al voltant dels 2 cm. Sovint el bisell és protegit amb una placa metàl·lica i pot ser guarnit amb anelles de llautó o bé d’os. Aquest instrument, gairebé idèntic a l’usat a la cobla excepte per la manca de claus, ha tingut una dilatada superivència en el món rural. En l’àmbit urbà el podem trobar encarregat en actes de contingut folklòric.
Els darrers 25 anys del segle XX s’ha recuperat la tradició de construcció i l’ús del flabiol tradicional, amb tallers i seminaris, i amb trobades com la Festa del Flabiol a Arbúcies, que se celebra des del 1984. L’ús més conegut del flabiol és com a part integrant de la cobla. Ja des del final del segle XVIII el flabiol s’uní a la tarota i el sac de gemecs per formar l’anomenada cobla de ministrils o cobla de tres quartans.
 |
| Flautes d'una sola mà, a les Cantigues de Santa Maria (s.XIII) |
Tamborí
En la classificació de Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa del grup dels tubulars cilíndrics de dues membranes. Instrument de percussió de so indeterminat. Consisteix en un tambor cilíndric de dimensions petites, l’alçada del qual ha de ser igual o lleugerament superior al diàmetre. El so és produït per dues membranes de pell o de material de plàstic tensades, muntades i fixades a pressió damunt el bastidor, que fa també de caixa de ressonància. Acostumen a ser colpejades amb una baqueta. La seva mida permet subjectar l’instrument penjat al coll i tocar-lo amb una sola mà mentre que l’altra toca la flauta o el flabiol.
S’ha fet servir gairebé sempre en la música a l’aire lliure. Ha estat emprat com a instrument cortesà per a marcar el ritme en els balls i ensenyar-ne els passos i per acompanyar danses i cançons en alguns actes processionals.
Actualment podríem parlar del tamborí associat al flabiol en les cobles (al Principat), instrument molt petit d’entre 6 i 9 cm, de cos generalment metal·lic i d’un tamborí més gran de 15 a 30cm que eren els tamborins catalans utilitzats antigament i actualment més utilitzat a les illes Balears, el seu cos és de fusta de lledoner.
S’ha fet servir gairebé sempre en la música a l’aire lliure. Ha estat emprat com a instrument cortesà per a marcar el ritme en els balls i ensenyar-ne els passos i per acompanyar danses i cançons en alguns actes processionals.