La sardana
Orígen
Hi ha diferents teories en relació a l’orígen de la sardana, per una banda lligant-la amb tots els balls tradicionals en forma de rotllana que ja arrenquen de les pintures rupestres del Cogul, a les Garrigues. Per altra banda, el nom (que antigament s’havia escrit com a “cerdana”) figura atestat a la segona meitat del segle XVI, per bé que identificat amb tota mena de ball rodó.
La confirmació actual de la sardana arrenca en el segon terç del segle XIX, bàsicament a les comarques de l’Empordà i de la Selva, amb Pep Ventura, com a referent. A Barcelona es va popularitzar al començament del segle XX i llavors es va estendre per tot Catalunya, configurant un autèntic moviment sardanista que avui dia està integrat per unes quatre-centes entitats i que promou ballades, concursos de colles (uns 200 anuals), concerts (uns 300 anuals), aplecs (uns 300 anuals) i festes com la de la Ciutat Pubilla de la Sardana, entre d’altres. Així doncs és molt destacable el moviment associatiu existent per a la difusió i foment de la sardana, en total podríem parlar de més de 4000 activitats anuals.
 |
| Rajola amb una sardana |
La sardana com a dansa nacional
A final del segle XIX, la sardana només era una dansa viva a les comarques nord-orientals del país i el fort procés d’expansió geogràfica que va viure al principi del segle XX fou degut a les campanyes d’implantació impulsades pel catalanisme polític d’aquests anys.
La dimensió patriòtica de la sardana s’esdevé a partir de la seva proclamació com a “ball nacional” pel jurista, polític i historiador Josep Pella i Forgas en la seva Historia del Ampurdán, datada a l’any 1883. L’element identitari, la dimensió artística i l’acceptació popular són tres factors que han influït decisivament en l’arrelament de la sardana.
Així doncs, la sardana va passar a ser considerada la dansa nacional per excel·lència i el poble va acabar-ne fent un símbol d’identitat catalana, que s’ha expressat més vivament en els temps de persecució. Va influir a formar aquesta aurèola identitària de la sardana el fet que intel·lectuals com J. Verdaguer, J. Maragall, P. Casals, F. Cambó, J. Garreta, A. Guimerà, E. Morera, E. Toldrà, Vives i tants d’altres exalcessin els valors d’aquesta dansa i ressenyessin sense recança, dins la seva obra, els diversos aspectes del fenomen social i cultural que representava.
_01.JPG/320px-Monument_a_la_Sardana_(Montju%C3%AFc)_01.JPG) |
| Monument a la sardana, Montjuïc. Josep Cañas |
La música
La música de la sardana es caracteritza per un ritme compassat i engrescador que arriba a través del so d’uns instruments i d’una formació única i característica: la cobla. Aquesta està formada per onze músics que fan sonar els instruments següents: el flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dos cornetins o trompetes, dos fiscorns, un trombó i un contrabaix. Actualment podríem parlar d’un centenar de cobles.
 |
| Cobla Rambles |
Podríem dir que la sardana va ser definida per Pep Ventura que va ser autor d’unes quatre-centes sardanes. Altres compositors notables de sardanes són: Josep serra, Joaquim Serra, Josep Vicens (Xaxu), Vicenç Bou, Enric Morera, Juli Garreta, Joan Manén, Eduard Toldrà, Pau Casals, etc. Entre els títols més populars podem esmentar L’Empordà, La Santa Espina, Per tu ploro, La sardana de les monges, Llevantina, etc. A partir dels anys 80 amb les cobles juvenils les dones començaran a participar primer com a intèrprets i després com a compositores, així trobem algunes compositores actuals com són: Núria Garcia, Isabel Medina, Marimén Gratal, Montserrat Pujolar, Aurora Vizentini, Rosa Mari Ramírez i Anna Fort.
La sardana musicalment presenta un caràcter alegre de ritme binari (amb passatges de 2/4 o 6/8) i forma de dues seccions bàsiques (AB), o tirades, anomenades respectivament curts i llargs. Les tirades són d’extensió lliure, dins d’uns límits establerts. Són precedides per una introducció no mesurada (introit de flabiol) i, en les ballades, presenten la seqüència següent: AA BB AA BB, contrapunt, B, contrapunt, B, acord final. El contrapunt és un petit interludi de dos compassos executat pel flabiol. Els curts, d’extensió més breu, tenen un caràcter de preludi, mentre que el pes temàtic se situa a la part central dels llargs.