Flauta de bec
En la classificació de Hornbostel-Sachs, aeròfon de la família de les flautes amb conducte d’aire intern. En la classificació tradicional instrument de vent-fusta amb embocadura de bisell.
Amb un mínim de vuit forats, la flauta de bec permet obtenir notes de diferents registres mitjançant el forat d’octava, situat a la part posterior de l’instrument.
Des de l’Edat Mitjana, la flauta de bec es construeix en diferents mides, més o menys grosses, fet que produeix tessitures més greus o més agudes.
Al segle XX, el grup més emprat d’aquesta família per a la música de conjunt, anomenat generalment quartet de flautes, ha estat integrat per flauta soprano (en do), flauta contralt (en fa) fauta tenor (en do) i flauta baixa (en fa). En l'apartat "Fotografies d'instruments" d'aquest bloc podreu veure un exemple de cada una d'aquestes flautes.
La flauta de bec, és un instrument dissenyat per a tocar en grups mixtos, amb una sonoritat dolça però timbrada i un registre agut molt sonor.
La flauta de bec, és un instrument dissenyat per a tocar en grups mixtos, amb una sonoritat dolça però timbrada i un registre agut molt sonor.
Compositors tan reconeguts com G. F. Telemann, J.S. Bach, A. Vivaldi i G.F. Händel han dedicat peces especialment per a aquest instrument.
A mitjan del segle XVIII fou substituïda per la flauta travessera i quedà relegada al camp estrictament popular i domèstic fins que a principi del segle XX resorgí de nou per la interpretació de l’anomenada música antiga. A partir del 1930, els pedagogs alemanys adoptaren la flauta dolça com a a instrument idoni de l’aprenentatge musical.