Pel que fa al Ball de Diables, malgrat se'l reconeix popularment com a "ball", de fet cal considerar-lo un entremès, ja que aquest tipus d'actuació es feia entre plat i plat en els àpats de la noblesa a l'Edat Mitjana.
El ball de diables es caracteritza pel fet que els seus components, vestits amb una indumentària específica –que, suposadament, vol representar el diable–, caminen o salten sota el foc de les carretilles, artificis pirotècnics consistents en un coet sense canya que es col·loca en un clau llarg a l´extrem d´una maça, bastó o forca, i que un cop encesos produeixen en girar l´efecte de paraigua de foc que caracteritza aquests personatges festius.
En moltes poblacions el ball de diables té una representació teatral de carrer o ball parlat que
figura l´enfrontament entre el bé i el mal i en què els diables són derrotats per un àngel.
Tipus:
Pel que fa a les característiques dels grups de Ball de Diables, hi ha dues variants amb una configuració i una dinàmica ben diferenciades.
Per una banda hi ha un model amb estructura teatral. És el cas del ball de diables amb parlaments, característic del Penedès, Garraf i el Camp de Tarragona, en què hi ha una personificació dramàtica representant la rivalitat del bé i del mal amb uns personatges ben difinits com Llucifer, la Diablessa, l'Arcàngel Sant Miquel i altres diables que només reciten arengues critíques i versots satírics dels esdeveniments socials i polítics contemporanis de la localitat. Els balls de diables penedesencs formen part de les comitives de Festa Major, junt amb els gegants, els bastoners i altres danses.
D'altra banda hi ha el ball de diables sense parlaments com és el cas del Baix Camp i el Priorat. Els caracteritza l'absència per complet d'una representació de ball parlat, així com també d'un nombre estable i concret dels seus components. El seu àmbit preferent és el de les celebracions cíviques, alguna processó religiosa o també en els solemnes trasllats d'algunes verges, com la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus o bé la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp.
Quan a la festa dels diables no existeix cap interpretació teatral del ball parlat, hi ha d'altres formes de representació conegudes pels noms de: Cercavila - Correfoc - Carretillada i per últim l'Encesa Conjunta .
Vestuari 
La indumentària dels balladors té una gran importància en el ball, ja que, d’una banda, ha de donar la protecció necessària als balladors exposat continuament a una pluja de foc i, de l’altra , ha de ser prou evocadora dels personatges als quals representa, tot mantenint l’anonimat dels balladors. Generalment els vestits són de roba de sac o altra roba ignífuga, amb el cap cobert, sovint amb estranyes i artístiques ornamentacions pintades o de roba sobreposada. El vestits dels diables d´una mateixa colla són semblants entre ells, a excepció dels de Llucifer i la diablesa, que porten una indumentària que els identifica. Llucifer porta capa i un barret amb banyes que pot imitar el d´alguna dignitat eclesiàstica –una tiara o mitra–. La diablesa, amb faldilles i barret, és interpretada per un home. Cada diable porta una maça, a excepció del Llucifer –i molts cops, també la diablesa–, que porta un ceptrot, en el qual s’hi poden col·locar un bon nombre de carretilles. Els àngels, interpretats per canalla, van vestits de blanc. Sant Miquel porta escut i una espasa a la mà.
Música
L´acompanyament musical del ball de diables és fet amb tabals. Hi ha uns personatges
encarregats de portar la pirotècnia que se situen darrere els tabalers.
El so tradicional dels diables és dels timbals fondos de fusta i pell, amb tensors de corda. Si no en tenien, feien servir una caixa per a l’acompanyament de la gralla. A tot això s’hi unia la important aportació sonora de les carretilles i xiuladors.
Per aprendre els ritmes (com molts tabalers no són músics) utilitzen diferents sistemes mnemotènics com ara posar paraules als ritmes. Per exemple a Reus en tenen una de molt divertida que fa: “que t’arranc, que t’arranc un pèl del cul”.
Actualment podríem considerar que hi ha dues tendències musicals : els diables més tradicionals i aquells que no ho són tant (influeciats per les batucades). És important donar continuïtat a les formacions tradicionals i no perdre-les.