Toc de diables
El toc de diables forma part del Ball de diables. Parlarem doncs del Ball de diables.
A les festes majors catalanes, en l´actualitat, trobem la presència al carrer de diables de foc. I és que, avui, trobem colles de foc –es diguin diables, dimonis o altres noms– del Principat al País Valencià, la Franja de ponent i a les Illes. Tots tenen unes característiques semblants pel que fa a uns trets generals d’indumentària, ús de determinades formes de pirotècnia o funció dins la festa. Hi ha, però, nombroses particularitats, que ens servirien per caracteritzar les colles, probablement perquè podem intuir en aquest fenomen uns orígens comuns, però també la influència significativa de tradicions festives específiques de cada territori.
Fa 30 anys es podien comptar al Principat menys d´una vintena de colles de diables, mentre que avui el nombre de grups és ben difícil de precisar, però supera en tot cas, els tres centenars arreu dels Països Catalans.
El ball de diables és una activitat tradicionalment pròpia d’homes joves sols, en les darreres dècades però cada cop són més colles les que s’han obert a la incorporació de noies.
El ball de diables, en la seva denominació històrica, és una manifestació del folklore que
principalment sembla haver estat present, entre els segles XVIII i la segona meitat del XX, en l’àrea compresa per les comarques del Penedès i el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, el Priorat i l’Anoia.
Podríem sintetitzar el Ball de Diables com una representació teatral de la lluita del Bé contra el Mal. El seu context escènic tambè va ser utilitzat, principalment per les festes de Corpus, a les processons eclesiàstiques com a companyament per donar un aspecte més cerimoniós i espectacular. A la fi, els diables, diablots o dimonis desfilaven capdavanters a la comitiva per anunciar la seva arribada amb aldarulls de tota mena; de forma estrepitosa i sorollosa, apartaven el públic assistent obrint pas a la processó.
També trobem la figura del diable o diablot en l'origen de tots els balls parlats. És un personatge que nó té a veure amb l'obra que es representa, però que es posa pel mig i fa riure amb les seves cabrioles. Al final de l'obra diu uns versots satírics relacionats amb la vida política o pública de la població on es representa, i que tothom espera amb delit.